El cost de la vida: la inflació
Viure comporta una despesa important, que fluctúa amb el temps.
"Viure costa diners". Aquesta afirmació és una veritat tan irrefutable com que dos més dos son quatre, o que el sol surt per l'est i s'amaga per l'oest. Tothom tenim clar que la nostra existència implica múltiples necessitats i que la gran majoria tenen preu i hem de pagar per elles. Les circumstàncies familiars o professionals fan que alguns ho tinguin més fàcil per gestionar les seves finances, però que altres tinguin dificultats per arribar a final de mes. Ara bé, el cost de la vida no es manté inalterable i està subjecte a variacions temporals. La raó? Doncs que els preus de tot allò que paguem canvien regularment, i aquestes fluctuacions ens afecten més del que pensem.
Però, de quina manera podem saber com varia el cost de la vida? El punt d'inici és fixar-nos en el nivell de preus dels béns i serveis d'una societat. I, com no resultaria pràctic analitzar tots els productes que es consumeixen (milions en conjunt) hem de fer una tria representativa. Per dur-la a terme, l'INE realitza periòdicament una enquesta a 24.000 famílies (unes 60.000 persones) on s'estudien els hàbits de consum dels ciutadans i es valora en què es gasten diners les famílies.
Amb aquesta informació, s'elabora la famosa cistella de la compra, la que surt als mitjans de comunicació. Amb un matís important: habitualment a la televisió i la premsa parlen de la cistella referint-se als productes que comprem al supermercat: greu error. La cistella de la compra inclou tots els bens i serveis que suposen una despesa per a les famílies, amb la compra del super, sí, però també amb la roba que ene comprem, l'electricitat i l'aigua que ens subministren a la llar, la benzina del cotxe, el que paguem si sortim a sopar al restaurant o si anem al cinema, el que desemborsem per un bitllet d'avió o per un hotel, les assegurances, les tarifes de telefonia, internet, etcètera. En suma, es contempla tot allò que consumeix una família convencional. Només queda exclòs el que destinem a la compra de la vivenda -la hipoteca- per considerar-se una inversió, encara que no els lloguers.
La cistella de la compra es descompon en diferents grups de consum (dotze en total) que integren uns 500 articles, als quals se'ls assigna un preu concret; una mitjana extreta d'un estudi previ. A cada grup de consum se le estipula un percentatge sobre el total, tenint en compte les proporcions de les despeses familiars. Així, per exemple, els aliments i begudes no alcohòliques suposen un 20% del conjunt, mentre que l'habitatge (lloguer més subministraments) aporten prop d'un 12% a la despesa global.
Amb el compendi de tots aquests articles, i aplicant els seus preus de compra, es confecciona un gran indicador econòmic: l'IPC o Índex de Preus al Consum. Els seu objectiu és quantificar la variació dels preus d'una economia. Es tracta d'un número, encara que realment funciona com un percentatge. És a dir, l'any base que volem agafar com a referència per calcular la variació dels preus és sempre 100, i, a partir d'aquí, l'any següent ens marcarà la variació percentual. Si, per exemple, l'PC del segon any és 103, significarà que els preus han pujan un 3%. Per tal de simplificar, en aquest cas es parlaria d'un increment de l'PC del 3%.
Això ens porta a un altre concepte econòmic rellevant i molt popular: la inflació. Aquest terme fa referència a l'increment generalitzat i sostingut dels preus dels béns i serveis d'una economia. Com podem veure al nostre dia a dia, els preus d'allò que paguem (roba, aliments, begudes) tendeixen a pujar, i això no és positiu per a l'economia; de fet, és prou dolent. Ho és fonamentalment perquè quan pugen els preus podem comprar menys coses amb els nostres diners; es a dir, si pugen els preus però els nostre sou no ho fa en la mateixa proporció perdem capacitat de compra: perdem poder adquisitiu. I això passa gairebé sempre. De la mateixa manera que si tenim diners estalviats i pugen els preus, els nostre capital també perdrà valor, ja que amb el temps podrem adquirir menys béns i serveis.
Tot i això, també pot ocórrer la situació contraria, que baixin els preus, I encara que sembli mentida passa alguna vegada, principalment a les èpoques de crisi, on la frenada del consum, de la demanda i de la inversió de les empreses fa que els preus puguin caure. De fet, a Espanya va succeir no fa molt, durant la crisi de la bombolla immobiliària, quan es van encadenar tres anys de caigudes (2014, 2015 i 2016), i també l'any de la COVID (2020) per motius similars. El decreixement dels preus es coneix com deflació. I resulta que tampoc aquest escenari és bo per l'economia, ja que, quan els preus tendeixen a baixar, els consumidors posposem les nostres compres per fer-ho a un preu menor, i llavors les empreses venen menys, es plantegen acomiadar treballadors, aquests frenen encara més el consum i s'entra en un cercle viciós, incert i preocupant.
Aleshores, quina és la situació ideal per a l'economia? Doncs que els preus es mantinguin tan estables com sigui possible, sense variacions destacables. Quan això passa, quan la inflació es sitúa en percentatges molt baixos, la majoria de la societat surt beneficiada i l'economia flueix per camins plans i armoniosos. En aquest context, el cost de la vida es torna més suportable i fa que els ciutadans puguem cobrir millor les nostres necessitats i treure més profit als nostres diners.
