La desocupació i la taxa d'atur

 L'atur suposa un problema de primer nivell que convé mesurar regularment.

La majoria de nosaltres entenem el treball com una manera de guanyar-nos la vida. Independentment de que ens agradi i ens motivi més o menys la nostra feina, pocs de nosaltres estaríem disposats a treballar sense rebre un sou a canvi. Treballem fonamentalment perquè la societat on vivim està construida sobre uns fonaments que fan necessaris uns ingressos monetaris, per poder afrontar les necessitats quotidianes. I aquests ingressos, per al gruix de la població, només es poden obtenir amb la feina. 

L'alternativa és inasumible. Gairebé ningú pot viure sense treballar, no almenys a llarg termini. Quan una familia deixa d'obtenir guanys procedents del treball i no disposa de cap via d'ingrés suplementària, la seva qualitat de vida empitjora notablement, i pot arribar al punt de no poder cobrir les seves necessitats més bàsiques. A més, la desocupació comporta una efectes psico-socials preocupants, com el desànim, l'estrès o la pèrdua d'autoestima. 

A nivell global, els països també sofreixen el problema de la desocupació. Per als governs, més treballadors aturats suposen una menor capacitat de producció de béns i serveis, menys ingressos via impostos i cotitzacions socials, i una major despesa en forma de  prestacions i subsidis per ajudar els desocupats. 

I d'aquí sorgeix l'obligació de mesurar la desocupació, a fi de tenir-la sota control i d'actuar sobre ella quan sigui necessari. Però, com podem calibrar la desocupació? Com podem calcular quanta gent no treballa?  La resposta es troba en un indicador econòmic molt conegut: la taxa d'atur. 

Gran part de la població té un concepte erroni d'aquest indicador. Si, per exemple, un noticiari obri el seu espai informatiu anunciant que a Espanya hi ha un 15% d'atur, alguns podrien arribar a la conclusió de que, bàsicament, un 15% de la població del país no treballa. Res més lluny de la realitat. Per comprendre-ho, farem un exercici de classificació, i dividirem la població en diversos grups. 

Partim del total de la població espanyola, actualment uns 49 milions d'habitants. D'aquí, separem als que tenen més de 16 anys, l'edat mínima legal per a treballar. Aquesta selecció la dividirem en altres dos grups. Per una banda, tenim a les persones que, tot i tenir l'edat, no volen treballar; tal volta perquè disposen de rendes que els permeten no fer-ho, perquè cuiden de la llar (mestresses de casa), perquè estan estudiant (batxillerat, un cicle formatiu, una carrera universitària) o perquè ja estan retirats del mercat laboral per haver arribat a l'edat de jubilació. Tota aquesta gent conforma el que s'anomena població inactiva. 

A  l'altra cara de la moneda, tenim aquelles persones que tenen més de 16 anys i que sí que volen treballar. són la població activa.  I tots aquests ciutadans els dividirem en altres dos grups. Per un costat, ubiquem als que estan treballant, siguin assalariats o autònoms: els ocupats o població ocupada.. I, per l'altre costat, es troben aquelles persones, que, tot i voler treballar, no troben feina: són els parats, desocupats, aturats o població desocupada.  

Amb tota aquesta informació, la de totes les persones que conformen els diferents grups, es configura un dels grans indicadors econòmics de referència: la taxa d'atur. Per calcular-la, cal dividir la població desocupada entre la població activa, i el resultat multiplicar-lo per cent. És a dir, la taxa d'atur ens diu quin percentatge de la població activa (els majors de 16 anys que volen treballar) es troba desocupada. 

L'organisme encarregat de recollir la informació i de fer aquest estudi és l'Institut Nacional d'Estadística (INE), i ho fa de la següent manera. Cada tres mesos, realitza una enquesta telefònica a unes 60.000 famílies (que suposen unes 180.000 persones) amb qüestions orientades a determinar la seva situació laboral. Aquest estudi es coneix com l'Enquesta de Població Activa (EPA). Amb els resultats, s'extrapolen les xifres dels diferents grups de població (majors o menors de 16 anys, actius, inactius, ocupats, desocupats) al conjunt de la població espanyola. I, amb tot allò, es calculen una sèrie d'indicadors, entre els que es troba l'esmentada taxa d'atur.   

Sobre la base d'aquesta anàlisi, cada tres mesos es fa pública la taxa d'atur, la que surt a la premsa, i que en ocasions va acompanyada de la seva evolució temporal, segons pugi o baixi respecte a l'anterior trimestre o respecte al mateix trimestre de l'any anterior. Com a referència, la taxa d'atur a Espanya sol moure's entre el 10% i el 15% en èpoques de bonança econòmica, i pot superar el 25% en anys de crisi. 

Malauradament, la taxa d'atur és imperfecta i presenta algunes limitacions. Així, per exemple, els aturats de llarga durada que estan desanimats i han abandonat la recerca no consten com a desocupats, ja que quan se'ls pregunta responen que no busquen feina, i fan que l'atur real sigui superior al registrat a l'enquesta. Però és més greu el cas de totes aquelles persones que treballen sense contracte, de manera il·legal, i que figuren com a desocupats, quan realment no ho són. Aquesta contradicció fa que el percentatge real d'aturats sigui prou més baix del que mostra la taxa. 

Unint totes les peces, podem afirmar que la desocupació constitueix un problema de primer ordre per a qualsevol societat, per les repercussions adverses que genera; tant a les persones que la pateixen com a l'economia dels propis països. Amb aquesta premisa, els governs han de procurar sempre controlar l'evolució de la taxa d'atur, i respondre aplicant mesures correctores quan sigui necessari.