Estalvi i deute; els enemics eterns

 L'estalvi i el deute són adversaris que representen dues formes d'entendre l'economia.

La gestió de l'economia personal encarna una de les grans àrees de treball i estudi d'aquesta ciència. Els economistes es trenquen el cap per tractar d'entendre les motivacions i particularitats dels ciutadans a l'hora de prendre decisions que afecten als seus diners. En aquest sentit, gran part de la població comparteix l'objectiu comú de treure el màxim profit al seu capital, d'obtenir el millor rendiment a allò que tenen disponible. Idíl·licament, l'aspiració suprema de molts seria viure sense necessitat de treballar. Com que això gairebé mai és factible, no queda una altra opció que gestionar el millor possible els nostres ingressos i les nostres despeses. La clau està en planificar, en administrar de la forma més eficient les nostres finances. I, aquí, podem actuar sobre dos elements, sobre dos subjectes econòmics que són antagonistes per naturalesa: l'estalvi i el deute.

Quan parlem de l'estalvi, estem fent referència a aquells diners que guanyem, però que decidim no gastar, perquè preferim guardar-los durant un temps. O sigui, quan estalviem estem renunciant a consumir ara per a fer-ho al futur. Així, amb els ingressos presents realitzarem un consum futur. Aquest matís és rellevant pel que explicarem més endavant. 

L'estalvi cobra una importància majúscula dins de la planificació de l'economia personal. La seva transcendència s'explica per una serie de raons que el fan molt recomanable. Per exemple, necessitem estalviar per si ens sorgeix un imprevist, com un electrodomèstic que se'ns ha espatllat o una avaria al cotxe. També ens convé fer-ho per si perdem la nostra feina i amb aquesta, la nostra principal font d'ingressos. O per poder planificar una compra important -com la de la vivenda- sense haver de demanar tot el capital a un banc. Igualment, estalviar ens permetrà aprofitar els diners que tenim per obtenir-ne més, és a dir: invertir-los; tal volta col·locant-los a un dipòsit a termini fix d'un banc o comprant accions a la borsa per treure'ls un rendiment. 

Ara bé, encara que estalviar és un pràctica altament recomanable, no tothom té la mateixa necessitat d'estalviar. Per posar un cas, una persona que té un treball estable amb un bon sou no ho requerirà tant com una altra amb una feina temporal i amb pitjor sou. De la mateixa manera, una persona sense propietats haurà d'estalviar més que una altra amb patrimoni familiar -cases, pisos- les quals podrà vendre o llogar si es queda sense feina o si les coses li van malament. 

L'estalvi té un enemic acèrrim, un rival tremendament seductor que tempta les persones a actuar amb imprudència: el deute. Tècnicament, diem que ens endeutem quan demanem uns diners que a posteriori haurem de retornar amb el que guanyarem en el futur. És a dir, el deute representa el consum present que paguem amb els ingressos futurs; just al contrari que l'estalvi. 

Tot i que el deute es manifesta com una operació controvertida, la realitat és que poca gent pot permetre's viure sense endeutar-se. Si ens volem comprar una vivenda, podrem estalviar en bona mesura, però difícilment podrem reunir tots els diners que costa. Per tant, cal considerar el deute com una pràctica en molts casos necessària, però que hem de gestionar amb cautela. El deute ens permetrà disposar dels diners que ens fan falta de manera prou ràpida, i així poder adquirir allò que volem quan realment ho volem, però hem de tenir en compte que aquesta prestesa ens generarà inconvenients significatius. Per una banda, en demanar un préstec al banc, ens obligarem a retornar els diners periòdicament -cada mes- cosa que farà que el nostre pressupost mensual estigui sempre dominat per aquesta despesa ineludible i irrenunciable. Però, a part, haurem d'assumir el pagament dels interessos associats al préstec -considerables en molts casos- amb la qual cosa el pis o el cotxe que haurem comprat ens costarà realment molt més que el seu preu de venda.

Amb aquesta premisa, ens hem de plantejar quin és el nivell d'endeutament recomanable. El punt de partida és fixar-nos en allò que guanyem -els nostres ingressos- i en allò que ens gastem cada mes -les nostres despeses. Paral·lelament, hem de diferenciar entre diversos tipus de deutes, alguns més necessaris o imprescindibles, com un préstec hipotecari (que demanem per comprar una vivenda); altres menys prioritaris, com el préstec que sol·licitem per comprar-nos un cotxe; i altres encara menys indispensables, com quan demanem diners per canviar-nos el televisor o per anar-nos de vacances. 

Amb açò, hem de tenir clar que la quota mensual que paguem pel préstec hipotecari no hauria de superar el 30% dels nostres ingressos mensuals. Si, per exemple, Joan té un sou de 1.500 € al mes, la seva hipoteca no deuria de ser superior a 450 € (el 30% de 1.500 €). Així mateix, la resta de deutes que assumim, apart de la hipoteca, no deurien de superar el 15% dels nostres ingressos. Si Joan, a més de pagar 450 € al mes pel préstec hipotecari, vol demanar diners per comprar-se un cotxe, no hauria de pagar més de 225 € addicionals (el 15% de 1.500 €). La clau rau en adquirir un nivel d'endeutament que ens permeti viure amb certa comoditat i que ens previngui de situacions molt adverses, en el cas, per exemple, d'haver de pagar un forta avaria pel cotxe o d'afrontar la pèrdua de la nostra feina. 

Observant tot conjuntament, l'estalvi es posiciona com una práctica fonamental per gestionar correctament la nostra economia familiar, convertint-se en una rutina imprescindible per evitar situacions financeres no desitjades. El seu alter ego, el deute, esdevé un recurs al que acudir quan realment ens faci falta, sempre amb la precaució de controlar el nostre nivell d'endeutament per prevenir circumstàncies negatives que ens portin a la ruïna. L'estalvi i el deute són en realitat dos enemics eterns, però que, ben administrats, poden arribar a conviure en pau i harmonia.